Les fronteres es troben en els nostres prejudicis

Els menors estrangers no acompanyats no són uns “mena”. Tampoc són uns “il·legals”, “invasors de merda”, “lladres” o “violadors”. No han vingut a “robar el nostre futur” i no, no “son lo peor que nos llega del mundo musulmán”, ni “dos tiros a la cabeza y se acabó con esta escoria”, ni “hay que barrer ya esta lacra social”. Tampoc “que se’n tornin al seu país” perquè, parafrasejant Warsan Shire, alguna por més gran que llançar-se a la deriva en una fràgil pastera els ha empentat a venir aquí. I no, no és un discurs “bonista” el de les persones que els defensen. En canvi, deixa’m explicar-te que sí que són persones, amb nom propi. Sí que són nens, nenes i joves amb somnis, amb un passat, un present i un futur únics. Sí que són nens, nenes i joves que han realitzat un procés migratori sols i que el seu origen no condiciona el seu cor. I sí, els drets humans, els drets dels infants, la diversitat, la tolerància, el respecte, la igualtat i la inclusió, formen part del discurs de les persones que els defensen. Perquè les úniques fronteres es troben en els nostres prejudicis.