Conto

Delecto. I moc el cap lleugerament escoltant Fràgil de Sopa de Cabra, el tren em torna a casa, s’ha decretat estat d’alarma per pandèmia i tan sols unes desenes ocupem un tren vespral vallesà. Ens distribuïm silenciosament resseguint sensacions d’angoixa i sang freda que dibuixen una ganyota misteriosa sense rostre, ens corprèn trasbalsant la nostra condició, es mostra, contra la voluntat, sense fortuna. Davant meu i a la dreta seu una noia que vesteix pantalons texans de color rosa pàl·lid, unes Victòria i un gruixut jersei de llana blanc i filigranes. Amb mascareta mou els dits sobre el mòbil destrament i afanyadament un xic nerviosa, la mirada batzega de fatiga i amor. Me n’adono i la seva situació m’indica que serà millor que no l’observi, en algun moment m’ha semblat que no podia aguantar el plor, agafo l’agenda i el bolígraf i faig com que repasso el meu dia a dia, per no centrar l’atenció en ella, incomodar-la. I és bonica. M’agrada el seu cabell llis i ben recollit que fan unes ones suaus i perfilades de mil i una tonalitats, castanys i negres, daurats o brillants closos en un rostre bell, uns ulls grossos i ja de natural una mica tristos perfilats als extrems amb una línia recta diagonal que mira de reüll en baixar del tren, per un instant. S’allunya.