Somriure amb els ulls

Hi ha quelcom estrany quan intercanvio quatre paraules amb algú al carrer. Aquests dies, demanar el pa a la fleca, preguntar un ràpid “com va?” a la botiga de llegums o saludar en Joan a la porta del seu petit comerç de camí a casa pot semblar-me estrany. Ni ells ni jo veiem més de la meitat de les nostres cares. L’expressió facial ens permet comunicar-nos i entendre’ns entre nosaltres, i ara sembla que ens veiem limitats en això també. Tanmateix, hi ha una part de la cara encara descoberta amb la qual podem observar plenament l’estat d’ànim dels altres. Aquesta part que descriuen com el mirall de l’ànima. Així que, aquest matí, per saludar en Joan amb un somriure franc i per transmetre la meva simpatia i comprensió a la Montse, molt preocupada pel futur del seu negoci, he decidit fer servir més que mai la mirada. Intentaré recordar-ho en pròximes ocasions i aprofitaré aquest intercanvi de salutacions per demostrar-los que me n’alegro de veritat de veure’ls.