Estalvi i/o endeutament
Els que rondem els 70 anys o més sempre havíem sentit a parlar del verb estalviar. A quasi tots, de petits, o bé els pares, els avis o els padrins ens obrien una llibreta amb una pesseta i algun afortunat potser fins i tot amb un duro, en alguna de les moltes caixes d’estalvis que afortunadament hi havia a Catalunya en aquelles èpoques.
Fomentar l’estalvi era vital. “No us ho gasteu tot, guardeu alguna cosa pel que pugui passar”, ens deien. Les circumstàncies van anar canviant, va arribar el temps de l’endeutament. És veritat que per si mateix no és dolent endeutar-se si es fa amb coherència, tal com van fer els estalviadors, no endeutar-se per sobre del que poguessis tornar. Ha hagut d’arribar una pandèmia sanitària, seguida de la pandèmia econòmica que ens caurà a sobre, per fer veure a tothom que aquell “pel que pugui passar” pot ser en qualsevol moment. Potser no serà mai o potser serà demà mateix. A l’Estat espanyol s’estripen les vestidures perquè els europeus del nord, sobretot holandesos i alemanys, no estan gaire d’acord a activar més ajudes econòmiques per als països dels sud més necessitats. És un gest molt lleig, la veritat; ara no és el moment, però tenen part de raó. Ells, que són estalviadors, es pregunten on són els milers i milers de milions que la UE ha estat abocant durant els darrers vint anys sobre l’Estat espanyol. És una pregunta que també ens fem els catalans.
Vilablareix (Gironès)