Passant l’escombra durant la revetlla

Escombro. Quan ho faig, m’oblido de tot. Durant el camí de l’escombrada encara trobo somriures. Com més escombro, més feliç em poso... Ara escombrarem una part i potser no caldrà treure ni una mota de pols enlloc el dia de demà. I aquell temps, recordat amb enyor i il·lusió, no s’escombra, perquè a les nostres ments les nostres fotografies mai es marceixen. Fins a la nostra mort, agafarem bé l’escombra, vingui com vingui, però ben fort, utilitzant-la adequadament. La nostra revetlla, sortim amb tu, “petit Joanet”, arribant al meu cervell per emocionar-me d’alegria, un regalàs. I avui, ja passada la mitjanit, observo com les ones netes del mar es parlen entre si i sembla que m’entenguin. Mirant les estrelles, estirada sobre la fina sorra d’una meravellosa platja, miro cap al cel i em pregunto de nou avui, aquí i ara: m’ajudes tu a passar l’escombra? En silenci, torno a recordar que tu, petit gran germà, no vas deixar de perdre la il·lusió de viure el moment i tenies sempre una gran capacitat innata d’escombrar amb astúcia i ser feliç per seguir el millor camí que la vida et va poder regalar.