Odissea al cementiri

Ràdios i diaris van fer un prec a la població demanant que no s’esperés al dia 1 de novembre per anar als cementiris. En vistes d’això hi vam anar el dimecres dia 28. Al contrari d’altres anys, ja d’entrada hi vam trobar un sol jardiner en comptes de les brigades d’altres anys. Entrem per la porta més propera a Vila-roja i hem d’anar just a l’altra punta al quadre de Sant Fèlix. Com és habitual no hi ha cap escala llarga per arribar al 6è pis, on hem d’anar. Comencem la nostra recerca per tot el cementiri i únicament trobem una escala –d’aquelles d’equilibrista!– que arriba a la 4a planta. En un dels quadres trobem quatre treballadors preparant un nínxol per a un enterrament. Els ho comentem i, sortosament, un d’ells sembla una mena d’encarregat i ens acompanya una estona a la recerca d’una escala llarga. En no trobar-la va decidir que hauríem d’agafar una plataforma amb rodes. Les seves paraules en intentar moure-la van ser: “Però, és clar, haurien de venir amb una persona jove per fer aquesta feina.” La nostra resposta: “Els joves van al cementiri?” I va dir que no. Va demanar a una amable noia que ens ajudés en el trasllat, i ja ens veus a tots tres arrossegant l’aparell per tot el passeig central, fent maniobres per evitar tocar xiprers i arcs fins a arribar a l’altra punta de cementiri. Un cop a lloc; quina delícia poder pujar fins a dalt amb seguretat, sense por de caure enfilats en una d’aquelles –inexistents– escales. Senyors de l’Ajuntament, oi que fa riure aquest relat? Doncs dimecres no ens en va fer gens. No els fa vergonya que a cada quadre no hi hagi una plataforma com l’emprada, tenint en compte l’edat mitjana dels usuaris? Poc, però cada any paguem el rebut corresponent. A veure...