Fulles sí, plàstics no
La caiguda de les fulles, cantada per no pocs poetes, forma part del cicle anual de la natura. Cada tardor, un cop han aportat les seves reserves a les branques, adquireixen tonalitats ocres i els arbres se’n desprenen, per facilitar l’entrada dels dèbils raigs de sol a través de les seves branques despullades durant l’estació de l’hivern.
Aquest bell fenomen hauria de ser un ritual per a tots aquells pobles i ciutats que ofegats per l’asfalt viuen d’esquenes a la natura. Però curiosament, en arribar la tardor, són molts els ajuntaments que ja tenen a punt el seu arsenal per atacar aquesta dolça plaga: carretons, cotxes escombra, bufadors sorollosos... destrueixen sense pietat la delicada catifa.
Quan observo la quantitat de plàstics, llaunes, brics (trist testimoni de la poca cultura del país) escampats arreu, en cunetes de camins, pàrquings oberts, etc., em pregunto per què no dediquen aquesta inversió i aquesta energia a recollir-los i deixen que les fulles se les endugui el vent...
¿O és que les fulles embruten i els plàstics no?
Peratallada (Baix Empordà)