Adeu al 2020 sense llàgrimes
Sempre he sentit dir que és en els moments difícils quan podem apreciar veritablement el que tenim, i sobretot, qui tenim al nostre costat, quan les passes magres.
Per circumstàncies que ara no venen al cas, sempre m’he considerat lleugerament desafortunada, i que per deferència m’avalava la llei de Murphy si res greu havia de passar.
Doncs ves per on aquest menyspreable 2020 que deixem enrere m’ha ensenyat, per grata sorpresa, que pel que fa a la bona sort no tinc motius de queixa, ans al contrari.
Deixo palès que la fortuna a què em refereixo no és, ni de bon tros, la materialista, ja que mai ha estat la meva prioritat per sobre de la qualitat de vida, i el maleït virus ens ho ha demostrat.
El confinament m’ha brindat temps per a mi, per conèixer-me millor i per mimar-me. Per prendre el sol a la terrassa indiferentment de l’estació de l’any, que això tampoc té preu i és un immens regal. També per conviure amb els meus i descobrir aspectes d’ells que desconeixia, apropant més que mai les afinitats.
Tanmateix, també agraeixo la valoració dels companys de feina per no haver desistit, tot i l’imposat respir a causa de la pandèmia, perquè de les crisis, a vegades, també sorgeixen oportunitats.
Així doncs, acomiado aquest any amb més coses apreses, i amb una visió de la vida més sana, tot esperant la vacuna que ens ha d’alliberar del que amb diners no es pot comprar.
Girona