El poder de la pandèmia

Fa un any, quan ningú es podia imaginar que un virus mortal i pandèmic seria capaç de tancar fronteres, confinar poblacions, contagiar i matar milions de persones en el globus terraqüi, el comportament inicial de les persones fou exemplar; no pas ara, quan l’ombra allargada de la pandèmia està “guanyant la partida” com el profeta Nostradamus anunciant l’apocalipsi d’una realitat que supera la ficció.

Aquest escenari surrealista té dues vessants, una guerra bipolar entre la sanitària i l’econòmica, per la qual cosa “el més calent és a l’aigüera”, sanitaris de la informació i governants donen versions contràries, els oracles de bata blanca polititzen les decisions de Sánchez, i el president del govern fa de metge epidemiòleg.

Podem dir que en nom de la salut ha entrat el feixisme a les nostres vides perquè els polítics han agafat les regnes del poder amb autoritarisme arbitrari. La prova més fefaent la tenim en la presidenta de la Comunitat de Madrid, Díaz Ayuso, com una hooligan de la casuística sanitària, amenaçant i maltractant els “herois” de la pandèmia, apuntant a la “llista negra” metges i infermeres que es neguin a treballar en el seu “famós” hospital Zendal perquè no siguin contractats a cap hospital de la sanitat pública; és a dir, les pràctiques endèmiques de la corrupció del Partit Popular.

En suma, a Catalunya Pere Aragonès, president en funcions, deu pensar que la Covid-19 porta rellotge per donar l’hora de quan ha d’atacar el virus els restauradors, amb negocis que tancaran definitivament, per fallida perimetral.

Com diu l’economista Gay de Liébana: “Propostes de país ric, i solucions de país pobre.”