Mala bava

Tens dies que llegint el diari et rebotes. Dimecres, 14 d’abril, va ser un d’aquests dies quan llegí l’article Derrota sense reconeixement, semblava que l’autor havia escollit el dia, per publicar-lo. Els catorzes d’abril, després del de 1931, s’haurien hagut de celebrar cada any per haver estat l’inici del rumb d’una nació cap a formes de governació noves, deixant definitivament extingides les dinasties monàrquiques antiquades i els somnis d’imperis senyorejadors. No va ser possible, la república de nou instaurada nasqué dèbil i fou vençuda per reaccionaris i revolucionaris. Així estem ara entre impenitents reaccionaris renascuts i impenitents revolucionaris crescuts. Fàcil és parolejar i fer-ho amb mala bava. En el nostre petit país es cregué en una nova manera de viure, però l’endemà es congriava la reacció, primer amb gent de paisà i cartutxeres a la cintura i fusell en bandolera, després la guerra i avions bombardejant-nos, gairebé un milió de morts, i al final la desfilada. Després el silenci, llarg, inclús més llarg que els tres-cents anys recordats per l’articulista. Ell té raó quan diu que l’espectacle és desolador, però per cap dels motius que escriu. Parla de possibilitats fermes desaprofitades per una absurda rendició, de pura afecció a les trones i als sous, de “càrrecs” que estan buits de contingut i de tota una tirallonga de frases que li passaren per les vísceres. Cap de justa. Potser, com ell diu, “el problema català” és un cas resolt, caduc i avorrit. Inversament a la delectació que potser sentí escrivint-ho. Sí, evidentment és desolador.