Enyor

Van ser molts matins d’hivern, estrenyent les teves mans amb les meves. Durant molt de temps, aquell gest era com deixar anar l’àncora per vèncer les onades. Aquelles mans fortes i vigoroses, que m’havien agafat durant 42 anys, ara descansaven, com la matinada, dintre de les meves. Ho recordo i fa mal. Vaig perdre en aquell instant la teva força, el punt de suport, la referència, el meu far, la llum dels teus ulls blaus i la platja del teu somriure. I ara, avui, i demà, suporto un nord imaginari on tu sempre hi ets. Des d’on siguis, de ben segur segueixes les meves passes, maldestres o fermes, i m’avisaràs si trepitjo bé els camins. Tot ho guardo: els teus “t’estimo”, tots els nostres petons, tots els nostres somriures i les nostres mirades de complicitat. No oblido, visc amb la mirada del nostre nord, àncora per a tota l’eternitat. T’estimo i et sento, pare.