La raó pura

Des que en tinc ús, no sé trobar-li mesura, per molt que m’hi escarrassi. Miro al meu entorn i veig la gent anant i venint, tots viuen i semblen ser-ne conscients, cadascú arrossega la seva raó i fa (o fem) el que creu que s’ha de fer. Si només mires pots arribar a pensar que tothom està bé, però no és pas així. Per una banda hi ha gent que passa la nit ajocada en un jaç en qualsevol raconada del carrer; hi ha gent que remena la brossa dels contenidors buscant alguna cosa que li permeti seguir malvivint; hi ha qui malda per no caure en la indigència i s’aferra a una feina fútil i tan feixuga com mal pagada i sense futur. Per contra, hi ha gent que rellueix, que li agrada volar per sobre dels altres, vigilant i controladora, invocant raons amb irracional descaradura que justifiqui com viu d’esplendorosament. Unint aquestes dues bandes hi ha la major part de la població, on hi som gairebé tots, i som amortidors involuntaris, o propicis, al discurs d’una banda i de l’altra, col·lectiu d’on majoritàriament surten les misses que ens salven de l’absoluta desempara. Hi ha alguna raó perquè la vida sigui així? És possible que hi hagi algú que justifiqui mantenir el sistema només perquè ell prospera? És possible que hi hagi algú que no vulgui cap sistema només perquè ningú pugui prosperar? Molta doctrina, molta tesi, molt embat, moltes raons, i cap amb resultats eficients. Potser sí que hem de tornar a l’època de l’euga estirant una arada? Raó de més per pensar-hi.