‘Ubi lingua ibi patria’

És a dir, “On hi ha una llengua, hi ha una pàtria”. No és cap refrany de l’època romana, sinó una simple ocurrència del qui escriu. Per als grecs i els llatins, la paraula pàtria es referia a allò referent als pares, per tant el seu abast semàntic no anava més enllà de la família. No va ser fins segles més tard que el seu significat es va militaritzar i, com em va corregir un oficial durant la meva mili, “Un ejército no defiende un estado sino una Patria”. En aquest sentit, el meu refrany particular deixa la “pàtria” a mig camí entre la família i l’abast territorial de la llengua pròpia de la família, és a dir, la llengua materna. Escric això després d’haver vist una colla de documentals de YouTube que parlen sobre la multitud de llengües parlades en cadascun dels països europeus que la manca d’informació ens fa suposar unilingües, quan en realitat s’hi parla un mosaic de llengües, com França i Itàlia. No sé si per a tota aquesta gent la seva pàtria coincidiria amb la seva llengua parlada, però que hi ha moviments seriosos per recuperar les llengües parlades pels avis, en dono fe com a espectador televisiu.