Barreges tòxiques
Els catalans, de grat o per força, ens veiem empesos a comunicar-nos trampejant entre dues llengües. Paradoxalment, la vernacla (la històrica, la de nomenar singularment les coses, la que dona identitat, etc.) és menys important, menys necessària i menys oficial que la llengua veïna coneguda com a castellà, imposada reiteradament des de 1714. Situació no creada ni volguda pels ciutadans de Catalunya. Aquesta anormal convivència, afegida al mal costum de triar el camí de la menor resistència quan no toca, comporta cercar l’equivalència en traduccions mimètiques sacrificant les formes més pròpies i genuïnes. A tall d’exemple tenim les expressions: “a cavall regalat no li miris el dentat”, “blat sarraí”, “Bebè a bord”, etc. en lloc de: “a pela d’om!”, “fajol”, “Nadó o nens a cavall”, etc. Al capdavall, és qüestió de pensar-hi com a preuat bé cultural i agafar el diccionari, sigui aquest de paper o allò més actual de pitjar qualque tecla. Amb en Joan Canyigueral i molts altres, pensem insistir-hi d’allò més i més i tot.
Girona