El mini de pernil del Sr. Miquel Riera i la meva proposta

El seu article del 29 de juliol passat mostra una realitat colpidora: poder viure en català és una lluita diària, una guerra que no estem guanyant. És una de les conseqüències de no tenir estat propi, com l’espoli, la injustícia, la repressió, etcètera, però aquesta és la més funesta de totes perquè és el ser o no ser. La llengua és el tret diferencial més important d’una nació i la seva justificació històrica.

El comportament dels catalans declinant parlar en la llengua pròpia a la més mínima dificultat és un harakiri, però també fallen els mecanismes de denúncia i la defensa des de les institucions. Per posar una denúncia per discriminació lingüística hi he estat tres dies: he parlat amb dues conselleries que s’han anat passant la pilota, he omplert formularis equívocs, he enviat correus, m’han penjat el telèfon, els funcionaris no sabien de què anava la cosa. Un camí ple d’entrebancs que només protegeix els infractors i condueix al no ser.

Proposo que la Generalitat obri una oficina exclusiva per a discriminacions que encoratgi i ho faci fàcil. Cal que ens respectin, i ens hi va el futur.