Si no frenem la precarietat del sistema sanitari, què fem?

Estem ancorats en un retrocés continuat de mancances en la nostra societat hospitalària. És evident que no aconseguim una normalització adequada per resoldre aquest problema vital. Podem presumir, i de fet així és, que les infermeres sortides de les nostres universitats tenen una vàlua altíssima en altres països. Una condició prioritària per les mostres de preparació adquirides i que podem ratificar amb escreix. Però els estaments sanitaris no actuen en conseqüència del que disposem. Amb un resultat que negligeix les qualitats demostrades, i que els hospitals europeus sí que saben valorar.

Fa molts anys que se les menysprea professionalment, sense voler adonar-se que aquest valor se’ns escapa de les mans i empobrim l’especialitat. Aquí les retribucions són nefastes, i això les obliga a marxar del país. Em pregunto: fins quan l’administració sanitària reconduirà un estatus millorat i equiparat a la resta del món? Fora bo sortir de la precarietat esmentada, per guanyar-nos la confiança d’aquest col·lectiu que ofereix tantes mostres de professionalitat, com s’han posat de manifest, un cop més, amb la pandèmia. Sacrificant tot el seu saber i entrega a la vocació per la qual exerceixen. Som tan rucs que no ho veiem, ni sabem el que passa.