Fins que sagnin les mans

Aplaudim el coratge vestit de blanc, els àngels vinguts d’un cel més alt i la titànica excel·lència vers la tirànica imprudència...

Aplaudim el sacrifici sense artifici com a vocacional –i excepcional– ofici, el valor de tenir valors i l’abnegació com a negació de la pitjor irresponsabilitat: la insensibilitat...

Aplaudim la cooperació sense comparació, el compartir sense competir i l’involucrar-se sense lucrar-se...

Aplaudim l’esperit solidari –i mai en solitari– que dignifica –i vivifica– la naturalesa humana, la fraternitat que es perllonga fins a l’eternitat i l’emoció que sura quan la devoció perdura...

Aplaudim la puresa proposada davant la duresa imposada, la fe indestructible que forada la muntanya del Mal –que no sempre guanya– i la màxima dedicació que agermana, sens dubte la vocació més humana...

Aplaudim la font de l’empatia quan vessa llàgrimes d’impotència o l’alegria, el somriure càlid –sempre vàlid– i còmplice, i la mà estesa desinteressada, sublimació de la tendresa mai cessada...

Aplaudim la meravellosa humanitat, expressada amb orgullosa humilitat, la ideal –i real– professionalitat convençuda –i mai vençuda– i la praxi eficient –gairebé mai deficient...

Aplaudim la diligència eficaç en l’emergència voraç, la ciència que il·lumina transformada en la paciència que predomina i l’entrega titànica en treva balsàmica...

Aplaudim l’esperança mai perduda que s’atansa convençuda, encarnada en herois humanitaris (els millors professionals sanitaris), que arrisquen amb altruisme la seva existència per evitar al proïsme la duríssima sentència...

Per tots ells, doncs, aplaudim eternament... fins que sagnin les mans.