Dret sagrat

Ho va deixar anar un habitual tertulià en el programa dels matins de RAC1, arran de l’incendi d’un local habitat a prop de la plaça de Tetuan, on perderen la vida quatre persones. El fet destapa –una vegada més– l’enutjosa qüestió de l’habitatge. Tothom hi té dret, i tothom en té necessitat. Està escrit a la Constitució, és allò de “... tenir dret a un habitatge digne i adequat”, i està escrit a la Declaració Universal dels Drets Humans, que el reconeix com a dret a tenir un nivell de vida. Està escrit, però què? L’accident ha estat adjectivat de seguida com a terrible i espantós per les primeres autoritats que visitaren el lloc del sinistre. Ho deien per la desgraciada fi d’aquestes persones?, o perquè es feia visible (una altra vegada) la desesperada situació de tantes persones que malviuen en locals convertits en habitació, o locals habilitats per enquibir-hi un nou barraquisme. Una autoritat ho despatxà, de seguida, culpant-ne els propietaris del local (abandonat) i dient que ja feia temps que feien un seguiment de la família (per tant ho sabia tot: il·legalitat, precarietat, insalubritat). Procacitat? La tertúlia referida va anar forta, es va dir que existeix un negoci mafiós que l’“ocupació” domina, i que l’ocupació és vista, des de certs sectors polítics, de manera romàntica, i es va dir –també– que la propietat és un dret sagrat. No et fot! Qui ho va dir ho va fer amb convenciment. Sap greu. Mirar aquest problema comporta massa compromís social, que ni dretes ni esquerres sembla que puguin assumir.