El tabú de les malalties mentals

De vegades penso que no es tenen en compte les malalties mentals com s’hi haurien de tenir. Ahir vaig veure un vídeo en el qual una noia estava explicant la seva vida i va haver-hi un moment en el qual va comentar que havia de prendre unes pastilles per tractar la seva depressió. Seguidament vaig entrar als comentaris i gairebé tots eren criticant-la dient que això de la depressió només ho deia per cridar l’atenció de la resta. Segons la meva opinió, en ple segle XXI, la depressió, com tants altres trastorns mentals, encara és un tema tabú i la gent no acaba de comprendre la gravetat de l’assumpte ni tampoc el mal que poden fer amb els seus comentaris. En aquest cas, la depressió és l’estat d’ànim d’infelicitat i culpabilitat que pot patir una persona de manera transitòria o permanent i que normalment ha de ser tractada amb medicació per experts. Considero que els trastorns mentals continuen sent malalties tan importants com poden ser les malalties físiques i, com aquestes, han de ser tractades. No es pot culpabilitzar o responsabilitzar les persones que pateixen trastorns mentals de tenir-los, igual que a una persona no la culpabilitzaríem de tenir un càncer o no li diríem que compartir-ho amb la resta que en pateix té com a objectiu cridar l’atenció.