Sau i el seu rellotge

A Sau s’hi feu una caserna de guàrdies civils on començava a créixer el nou poble i un bon dia se’ns va presentar un dels guàrdies com a rellotger. El nostre rellotge del vell campanar ara submergit era molt antic, tenia tres pesos de pedra i cordes enrotllables; el meu pare, ferrer, era l’encarregat de donar-li corda cada dia quan anava a fer el toc diari al punt del migdia. Es deia que a mitjans del dinou fou portat del campanar de Manlleu. Va ser cap als anys 1946-48 que començà a fallar i una tarda d’estiu va arribar a tocar més de 60 hores; tant i tant va fer el ximple que el batlle va dir al ferrer que volia cercar algú que l’arreglés i se li acudí el guàrdia rellotger. Aquest home, després d’examinar-lo, va dir: “Amb una neteja general n’hi haurà prou perquè torni a anar bé.” En sentir el que deia aquell entès, el ferrer li va dir: “Com el vol reparar si només hi fa neteja? Són els engranatges romputs i això és feina d’un manyà traçut!” Arran de la insistència del batlle, ho encomanaren al guàrdia, que hi posà la seva traça fins que va acabar destrossat. Després tot es va acabar amb les peces escampades per dins del campanar, fins que les recollí un serraller per a ferro vell. Heus ací un fet semblant que podria haver passat a Susqueda. La sorpresa la vaig tenir quan per raó d’estudis vaig anar a una acadèmia londinenca i un dia que visitava la Casa Suïssa molt a prop de la meva escola em vaig adonar que un rellotge exactament igual al que jo de ben jovenet havia donat corda el tenien ben exhibit; en veure’l allà tan ben guardat, vaig recordar que a Sau l’havia destrossat un pseudo-rellotger.