Oblidàrem donar-li corda

He rebut La Nadala de la Fundació Carulla. Bonica i útil, com sempre. Aquest any dedicada a la gent que ha trobat en els espais rurals un lloc per treballar-hi i per viure-hi. La seva lectura, un nutrient per a l’ànima, un esplai, una congratulació. La Nadala acompanya els premis Baldiri Reixac, amb els quals es reconeix i s’impulsa la tasca de l’escola catalana. En Reixac tenia l’any 1714 onze anys; uns anys després, quan ja era religiós i rector i pedagog, publicà l’obra Instruccions per a l’ensenyança dels minyons, on ja aconsellava saber, a més del català, el llatí, castellà, francès i italià. Ara el castellà forma part de l’intel·lecte propi dels catalans. A què treu cap, doncs, aquest pertinaç assetjament a què es sotmet la llengua catalana? Com es pot entendre que el Parlament de Catalunya sigui utilitzat per quatre insatisfets per fer constants atacs i amenaces a la llengua que li és pròpia i a la seva ciutadania? Amb La Nadala a la mà, evoco l’esforç de tanta gent que ha volgut i ha sabut lluitar per encoratjar-nos a l’ús del català i al seu manteniment. Advinguda la democràcia es normalitzà la llengua –malalta i maltractada– i se li va donar corda, però tots plegats –amb major o menor culpa– oblidàrem seguir fent-ho. Podria ser lògic pensar que un just reconeixement de la nostra idiosincràsia era suficient. No hi ha sigut. Seguirem necessitant La Nadala, i Òmnium, i TV3, i Cavall Fort (40 anys!), i els estimats diaris i llibres i revistes, en català, que hi són i que aguanten. Aguantar i “plantar cara”, com es va escriure fa anys.