Tinc una il·lusió

Ens han prohibit fumar en llocs públics, ens han prohibit anar a buscar molsa per Nadal, ens volen prohibir el català com a única llengua vehicular en l’ensenyament, han prohibit als mestres ser massa estrictes amb uns alumnes que fan d’ells el que volen, ens han prohibit donar un mastegot al nostre fill quan li calgui, ens han prohibit veure totes les pel·lícules que vulguem en català, ens han prohibit ser una nació, ens han prohibit tenir una selecció catalana oficial de futbol, ens han prohibit fer un referèndum de debò per poder decidir... Però jo pensava... no em poden prohibir que tingui una il·lusió: pensar que algun dia deixarem de ser una colònia d’ells i que, en tot cas, nosaltres mateixos decidirem què volem prohibir i què no. Com deia Joan Maragall: “Hem de creure arribada a Espanya l’hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta (...) lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d’Europa.” I és que la voluntat de ser catalans i de parlar en català no ens la poden prohibir, és massa forta. Quanta raó tenia Coromines quan afirmava que “la llengua és l’expressió de l’ànima d’un poble”.