Autoodi lingüístic

Cas ben actual: un català resident a l’estranger es troba de visita a Catalunya i la primera llengua que sent... arreu... és la (...) castellana. No el sobta. Però el molesta i indigna d’allò més sentir-se talment un estrany al seu país cada cop que algú se li adreça en castellà pel fet de no conèixer-lo o prendre’l per turista o foraster. Si això passés al Quebec, posem per cas, hom no es consentiria sentir-se estranger a casa seva ni directament ofès i humiliat per un anglòfon. Doncs bé, el que allí és una excepció, a Catalunya és la norma. El castellà domina de manera aclaparadora a tot el territori català, sobretot a Barcelona i el seu entorn metropolità. Fa pena observar com tants catalanoparlants es passen al castellà de seguida que algú els parla en aquesta llengua. Deplorable mostra d’autoodi lingüístic en què, per acabar-ho d’adobar, hi anem perdent irremissiblement allò que més ens defineix i identifica com a nació.

Tornant al Quebec, això allí seria inconcebible. Ni entre els més unionistes i antiseparatistes. Fem-nos-ho mirar! I remeiem aquesta greu, alarmant situació de la nostra llengua abans que ja no la parlem ni en somnis.