Corrupció

Aquesta paraula fa anys que la sentim massa sovint i té múltiples declinacions. La més cridanera i barroera és la del corrupte ficant la mà al calaix públic. Però n’hi ha moltes de molt més elegants que, al damunt, són legals; execrables, immorals i indecents, però legals.

Comencem pels barruts funcionaris del Parlament cobrant un dineral desmesurat tot mirant-ho des de casa seva? Això és corrupció; i dels polítics que els ho van aprovar ves a saber per què? Això és corrupció; i dels diputats del Parlament que cobren dietes que no cotitzen fins i tot si no van al Parlament per la raó que sigui, pandèmia inclosa? Això és corrupció; i dels avantatges dels diputats que no es mencionen, com ara telèfons, ordinadors, preus dels serveis del Parlament, viatges de franc, etc.? Això és corrupció; dels càrrecs de confiança a dojo i sovint superflus? Això és corrupció; dels milers de llocs als diferents nivells de l’administració sovint creats ad hoc i ocupats per gent afí als polítics o als partits? Això és corrupció.

Per tant, no és només no ficar les mans al calaix, hi ha mil maneres de malbaratar el diner públic i comprar voluntats, i en totes les llengües del món se’n diu corrupció. Queda clar que no cal anar amagant-se per foscos racons i amb la cara tapada per ser corrupte, se’n pot ser a cara descoberta i a plena llum del dia... I és legal!