A què toquen les campanes

“Cap home és una illa sencera en si mateix...”, ens diu el poema de John Donne. No, no soc una illa, soc i som alguna cosa més, soc i som part d’alguna cosa més gran, d’un país. Però ara per ara em costa reconèixer aquest país perquè, si bé sé que en formo part i que existeix, em costa molt reconèixer-lo i saber qui més en forma part. Sé com de malament se’n parla en amplis sectors de la ciutadania i la resta de l’Estat. Sé com mitjans de comunicació de tot tipus i colors, autonòmics o estatals, ens ho recorden cada dia. Sé com gent, usant toga democràtica, des dels escons del Parlament ens ho segueixen recordant, amb insistència. Ho verbegen recelant, vigilen, ens fan saber (de paraula i obra) que no som ningú per voler-nos definir, i amenacen perquè estan decidits en la denúncia, el reny i el retret, quan no el blasme i condemnació. No puc evitar sentir-me al·ludit quan qui sigui escup que aquí es governa només per una part dels catalans, i quan busco qui ho diu trobo un ciutadà que, sent català (com assegura ser), renega del català o no fa res per defensar-lo, tot i ser la seva llengua. I són molts, des de la dreta-dreta, i l’esquerra obsessivament centrada, fins a l’esquerra-esquerra i radical. Tots hi són... però encara no prou. Per tant hem de cuidar la majoria, per minsa que sigui. La tenim tot i ser, ara, les restes d’una repressió sostinguda, com ens ho recorden els companys del PSC, i tots els altres. Ho enteneu, oi?