La taula de diàleg i el compromís de Casp del 1412

Els fets històrics ens poden alliçonar sobre el que és i el que podrà ser l’anomenada “taula de diàleg”. La història ens demostra que quan els catalans érem valents existíem plenament com a poble i nació. A Roger de Llúria devem la frase “a partir d’ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres d’Aragó”. Després de la mort de Martí l’Humà, sense estar resolta la seva successió, es va voler cercar una solució política o negociada, en la qual havia de prevaler la bona fe. En aquest cas també ho va empitjorar el fet que el lloctinent d’Aragó, Jaume II d’Urgell, no va saber estar a l’altura del seu càrrec, i en comptes de neutralitzat les bandositats aragoneses i valencianes, encara les va agreujar més. Finalment, el 1412 es va procedir a la votació per a la successió; el candidat Ferran de Trastámara va obtenir 6 vots i el comte d’Urgell, només 2. Cal destacar que la votació es va fer em circumstàncies gens ortodoxes –el Regne de Mallorca en va estar marginat i les tropes castellanes estaven a l’aguait a les fronteres del regne– i fins i tot perilloses. El comte de Benavent va afirmar públicament que Ferran no tenia cap dret a la corona i que s’havia servit d’exèrcits castellans per ocupar regnes, i va ser executat de manera immediata. Ferran mateix, quan ja era rei, davant les Corts va cridar que “havia muy bien mercado este regnado, e como le havia costado más de ochocientas mil doblas de oro”. Ara sembla que es repeteixen les bandositats, però entre els partits independentistes.