Justícia o llei

Entre les moltes mentides interessades que sentim cada dia, la que a mi em dol més, com una punyalada cada vegada que la sento, és aquella amb què alguns tanquen i segellen una conversa amb una afirmació lapidària: “És la llei i s’ha de complir.” Quan sento això, se’m remouen les entranyes i veig les matances al Congo Belga, les lleis espanyoles que dubten del caràcter humà dels habitants de l’Amèrica “descoberta”, els crims de la Santa Inquisició, les cambres de gas a l’Alemanya nazi, les deportacions russes a Sibèria, les txeques de les policies del món civilitzat, els morts per les seves creences i conviccions... tots ells, en nom de les lleis que s’han de complir. No vull sentir mai més que algú posi la llei com a punt final de l’ètica i la moral. El punt final de la moral i de l’ètica és la justícia, no la llei. I la justícia no la fan els jutges ni està en cap Constitució ni en cap dret civil, penal o canònic, sinó en la veritat revestida d’equitat, de respecte i d’equanimitat; mai disfressada de partidismes i d’ideologies innobles. Per favor, quan algú us digui que “s’ha de complir quelcom perquè ho diu la llei”, no el deixeu mai sense dir-li que la llei, si no és justa, no és llei i s’ha d’enfrontar coratjosament; i que aquest és el primer principi de la democràcia.