Això ens toca de prop

Ahir, sense anar més lluny, parlo amb la Mila. La veig trista i apagada. Inicialment penso que tots tenim dies i que potser té un mal dia. En sentir-li la veu i veure-li els ulls i com a cada estona li sona el telèfon, una veu em diu “Aquí passa alguna cosa més”. Ostres, es diu Mila i parla català amb un accent estranger. Que la Mila és d’Ucraïna? Quin tema més sensible de tocar, però no puc deixar la situació així, ha de saber que rebutjo la violència, la guerra i tot allò que faci que les persones pateixin. M’emociono en agenollar-me davant la seva cadira, mirar-la als ulls i tocar-li els genolls: Mila, estàs bé? Ets d’Ucraïna? Els ulls li queden negats d’aigua i no vol parlar. Té tot el meu suport i el de la família. Li pregunto si els seus estan bé i em diu que viuen en una ciutat fronterera amb Crimea i, per la cara que fa, això no és bo. Li pregunto si la seva família vol venir. Em diu que no, que s’hi queden lluitant.

Quan ella marxa, encenc el televisor i començo a veure tot allò que no he volgut veure perquè em supera, i veig les declaracions d’unes nenes que diuen que aquest senyor no hauria de ser al poder sent com és.