Felicitats

Com la majoria de gent gran, suposo, el “No arribaré a certa edat” també és força recurrent en boca de la meva àvia. I quan s’acosta a un número rodó, encara amb més insistència. Tanmateix, no perd la il·lusió de celebrar-ho en família, talment una nena xica esperant impacient l’esdeveniment. Es queixa per costum, però es palesa que lluita a la vegada.

La iaieta, com li diem la família més propera, és d’allò més presumida. Li agrada vestir ben combinada i quan es lleva deixa buit el joier, per tal d’engalanar-se entre setmana, com si cada dia fos diumenge. Orgullosa de les tres generacions que la segueixen, presumeix sempre que pot de la seva estimada descendència. Sorda com una tàpia i amb una boca desdentada que no li impedeix menjar el que li agrada, fa un pols continu a la mascareta, i a la mínima se la posa per barbeta. De vegades es pren el seu temps per arribar a lloc, i d’altres sembla que el seu caminador tingui motor. D’espavilada n’és un piló. Domina la tecnologia com pocs en avançada edat, i es comunica molt fàcilment amb tots per WhatsApp. Mirar la televisió, fer manualitats, una mica d’exercici o pintar mandales, l’ajuda a matar el temps quan no dorm o està entaulada.

I com qui dia passa any empeny, ha arribat cofoia als 90.

Per la meva àvia Roser, de la seva neta Susanna.