Per obligació i per devoció

Hi ha persones que fan les coses per obligació i n’hi ha que fa les mateixes coses per devoció, no perquè siguin manades.

Per exemple, entre els catòlics hi ha qui va a missa els diumenges perquè és obligació (cada vegada són menys), i n’hi ha que hi van per devoció (tampoc és que siguin gaires), però simpatitzo més amb aquests segons.

La majoria, en la pandèmia darrera (ara sembla bastant superada) s’han posat la mascareta, durant un llarg període, per obligació; tanmateix, ara que ja no està manat de portar-la pel carrer, alguns segueixen portant-la, podríem dir “per devoció” (opinen amb llibertat que pot ser convenient portar-la). Simpatitzo amb aquests darrers.

També hi ha qui obeeix les lleis per obligació (no hi ha més remei, perquè si no, cauen damunt penalitzacions), i hi ha qui no les obeeix per “devoció”, perquè opta per respectar els drets humans, prioritaris en la seva escala de valors. Aquests darrers mereixen molt de respecte i estimació.

Sempre seran més valuosos els actes humans portats a terme lliurement, per “devoció”, que els seguits per “obligació”. Si més no, aquest és el meu parer.