Quelcom passa amb la diferent pronúncia dels cognoms segons l’origen de qui els porti. Curiós, pel costum de bona part dels radiofonistes en català en tractar l’assumpte. A tall d’exemple: a un català de cognom Martínez se’l sol citar en castellà i, a la vegada, a un castellà de cognom català se’l sol pronunciar com si no existís el català. És el cas de Cremades, Pedralbes o Balmes, que es pronuncien a la manera castellana; no, en canvi, si es tracta de Gualbes, que encara ho podem sentir en català. No és traduir el cognom, sinó adaptar-lo si s’escau a la corresponent forma catalana.

Si diem: Peris, per Pérez; Eiximenis, per Jiménez; Ferrandis, Martines, Roís, Gomis, Sanxis, Llopis o Rauric per Rodríguez, etc., no farem res més que allò que era ben normal en l’edat mitjana. Així, a un català cognomenat Guijarro el pronunciarem com Gui-ja-rro, per exemple. A l’inrevés del que ha passat –per l’expulsió borbònica dels secretaris catalans– amb Suñé, Fusté, Farré... o Vique i Estelrique (Sunyer, Fuster, Ferrer, Vic o Hostalric). Més feina, som-hi!