La vaga d’educació segons la Fundació Bofill

El passat dimarts 29 de març, durant la vaga de docents, un gran gruix d’aquests, i molestos amb els experiments educatius de la Fundació Bofill i les grans subvencions que percep, van empaperar la seva entrada. Tot seguit, un dels seus membres, el senyor Vallory, va fer un tuit defensant l’entitat en què deia que el populisme necessita bocs expiatoris, és a dir que la Bofill, farcida d’ingressos que els docents no tenen, i dissenyant tota mena d’experiments pedagògics que els professors han de suportar, ara passava a ser un boc expiatori. Afegia Vallory, tot mal interpretant el pedagog Paulo Freire, que la vaga era sectària, de consciència ingènua, no dialogant i antítesi del pensament crític. A part de les errades de sintaxi del senyor Vallory en el seu tuit, cal aclarir que la vaga no és sectària, ja que defensa una millora de la qualitat educativa per a tots els sectors socials; que no és una vaga de consciència ingènua, pel fet que els docents fa dècades que pateixen conscientment les teories de qui no és a l’aula com en Vallory; no és una vaga sense diàleg, perquè el lema principal és la negociació amb el departament, i no és l’antítesi del pensament crític, perquè els docents han sortit al carrer a queixar-se’n amb fets i arguments patits a l’aula, la qual cosa en Vallory desconeix, car mai no ha fet classes i va suspendre el batxillerat repetides vegades. A més, ell sí que ha estat sectari, ingenu, sense diàleg i poc crític perquè no ha permès que molts docents crítics amb ell formessin part de les seves reunions a la Bofill, o és que el lladre pensa que tots són com ell?