Qui té massa temps és un perill!

L’educació, al nostre país, està feta un caos. No és pas cap secret d’estat això. I potser algú es pregunta: per què? El fet que els joves estiguin trasbalsats per la pandèmia o abduïts per la tecnologia digital no n’és la causa. Que els docents estiguem una mica esgotats, tampoc. Són elements només col·laterals.

La raó prové dels que “tenen massa temps lliure” i alteren la vida dels altres: en concret, força “bofilleros”, alguns psicopedagogs de despatx i televisió i l’absència de lideratge valent i dialogant de qui n’hauria de tenir. Sé que saben de qui parlo, però en faig cinc cèntims, a veure si desperten o els despertem del seu “somni dogmàtic”. La Fundació Bofill abans treballava per l’educació del país, ara s’ha convertit en una mena de secta que treballa pel seu sou i per la seguretat del poder; quan parlo de pedagogs de despatx apunto a aquells que no estan a les aules, que diuen als altres què han de fer i ells no ho fan, que manen amb papers i propostes que mai aplicaria una persona prudent, que és a “primera línia de foc”. I, sobre el lideratge, què els he de dir: han buidat de sentit què és guiar, donar suport i encoratjar, i cauen en la dialèctica dels enfrontaments a cop de decret i de vaga (tots, eh?, que no parlo pas només d’un o altre).

En breu, si la gent treballés més i millor, ens estalviaríem el caos al qual ens esteu abocant. Teniu massa temps per “dir” sense fer res “operatiu”. “Facta, non verba”.