Psicotròpics contemporanis

I si dic que la majoria de gent al meu voltant és addicta? No, no és el que penses, ni tampoc ha canviat la connotació de la paraula. La meva família no pren cocaïna, els meus amics no són alcohòlics, ni la meva parella és heroïnòmana. L’addicció és la pantalla. Ens hem convertit en addictes a la immediatesa de l’smartphone, un aparell que ens ancora a un esclavatge enrocat en la societat, que ens mina l’autoconcepte i que resulta una fantàstica manera d’autosabotejar-nos la llibertat de manera taxativa. Les generacions més joves estan creixent dins aquesta bombolla tecnològica que funciona com a aïllant: no coneixen la desconnexió digital però sí la social, la comunicació només és entesa a través dels aparells deixant en un segon terme el to de veu, la mirada, l’expressió corporal, el tacte i la complicitat d’una conversa sense interferències de cap tipus. Som l’última generació que sap què és la vida sense smartphone, què són les tardes amb amics sense interrupcions, o haver d’explicar a la mare on seràs, amb qui aniràs i a quina hora seràs a casa per saber si han de comptar amb tu per sopar. Potser caldria un petit retorn als orígens.