Sanitat del segle XIX

La meva companya i jo vivim des de fa set mesos a Breda (Selva) i ella té una malaltia reumatològica que, amb medicaments, diguem que la va controlant. Aquests medicaments, els autoritza la reumatòloga que la porta de l’hospital de Santa Caterina a Salt i fins aquí em sembla correcte. La qüestió és que aquests medicaments no són en una farmàcia normal, són a la farmàcia del Santa Caterina i els hem d’anar a buscar allà perquè no els donen a cap altre lloc. No ho entenc i li ho explico a la persona que és a la farmàcia del Santa Caterina i m’explica que hi ha 1.300 persones que com la meva companya han d’anar a buscar el seu medicament a aquesta farmàcia de l’hospital. Que inclús han de venir persones des de Camprodon... És que no hi ha pressupost. Li vaig dir que això no era veritat, sí que hi ha pressupost, però que el posen els malalts. Nosaltres som a 45 km de l’hospital; els de Camprodon, a 86. És a dir, que per anar a buscar unes pastilles nosaltres farem 90 km i més o menys tres hores i els de Camprodon, 172 km i unes cinc hores. Això 1.300 persones a l’hospital de Salt. Això deu passar a tots els hospitals, no? Moltes coses, de la sanitat, ens hem deixat perdre, potser que comencem a recupera-les. Perquè al final sempre tenim el que ens mereixem i si ens continuem abaixant els pantalons al final se’ns veurà el cul.