Quan un poble perd l’honorabilitat de la seva llengua

Un sacrilegi imperdonable i que recentment haurem de pagar: com és possible haver permès arribar als mínims de la nostra defensa de l’estimada parla catalana?, només un poble sense el sentiment del respecte que s’escau a la mare pot caure tan baix. Hem viscut moments greus de persecucions intentant imposar-nos una llengua que no ens pertany i, amb la solidesa del poble que estima la terra, no ho aconseguiren; en canvi ara vivim sota els mínims permesos per no deixar-la morir, almenys això hem de defensar fins a l’últim alè de la nostra existència. Són molts anys vivint l’assetjament lingüístic i ha hagut d’arribar l’esperada Transició per condemnar-la a mort. Aturem el genocidi el més aviat possible unint-nos tots plegats en pro del que ens pertany.

Un pas enrere hem permès, davant la justícia politificada, on només preval la imposició dels enemics de les cultures mil·lenàries. Mai se’ns ha respectat com a poble diferenciat culturalment parlant. Per això crec que no podem permetre que els botxins continuïn trepitjant la nostra llengua catalana, a la qual la Unesco va valorar com a bé comú de la humanitat. Ara més que mai hem de dir prou a aquest genocidi. Demostrem el que representa estimar una mare, no deixem que vulnerin la nostra identitat, l’honorabilitat del país ha de rebel·lar-se contrària a les imposicions dels que volen destruir les arrels de Catalunya. Només tenim una opció, recórrer al nostre orgull patriòtic de ciutadans que no volem perdre els seus valors culturals.