Ment i cos

No m’invento res quan goso escriure sobre la relació ment i cos. Hi ha molts estudis referents a la medicina quàntica, i no tothom hi està d’acord. Per tant, no seré jo qui m’inventi res dins d’aquest món tan real o virtual. Dic real perquè diria que, d’una manera o una altra, tots hem viscut fets increïbles des del punt de vista d’una recuperació de salut d’una persona propera o d’un mateix sense cap raó aparentment especial. O sigui, diagnòstics fatals que, de cop, han sigut superats sense cap raó lògica. Ara que gairebé ningú creu en els miratges, intentar entendre per què hi ha persones que es curen sense una explicació mèdica científica, diria que ens ha de fer obrir la ment. Els religiosos sempre han cregut en el seu ésser estimat. Però als no religiosos com jo ens pica la curiositat de saber per què una persona pot rebatre un diagnòstic moribund. Soc fill de metge i de professió, veterinari; per tant podria entendre molts raonaments fisiològics i patològics dels éssers vius, però quan algú ressuscita d’una mort anunciada, sempre quedo perplex. Per això crec que tenim un tresor molt poc apreciat, i només depèn de nosaltres saber-ho: senzillament, la nostra ment.