Un tema tan delicat com trist

Dijous passat, dia 2, escoltant el Sr. Feijóo, una persona que teníem per moderada i conciliadora, ens va fer molt mal que, en tractar el tema del català, que avui està omplint moltes pàgines dels diaris, amb tota mena d’arguments, alguns dels quals són totalment enganyosos, que ell s’hi sumi, tractant la situació d’“apartheid”.

Hem hagut de sentir moltes coses, però això és l’últim que esperàvem, i ens ha causat molta tristor. Aquelles i aquells que vàrem néixer en la postguerra sí que podíem parlar d’apartheid, ja que se’ns prohibia parlar i escriure en la parla dels nostres ancestres; però per a nosaltres, avui, l’única pretensió que tenim és el manteniment de la nostra llengua, sense que mai vulguem ignorar el castellà; l’únic que pretenem és que els nostres nets –els infants d’avui– sàpiguen bé i puguin fer ús de les dues llengües. Això és el que ja passava amb la immersió lingüística, sense cap problema, fins que amb motiu d’una qüestió, més política que social, ho han vingut a complicar.

Mireu, jo mateix fa temps vaig a un oftalmòleg, on tant ell com la gent del seu equip m’atenen en català, mentre que entre ells parlen en castellà; tant dominen una llengua com l’altra, i no passa res, és el més senzill del món. Amb això, senzillament, voldria venir a dir que, a vegades, per culpa d’uns quants, intransigents, les coses més fàcils es fan molt difícils. I que no s’ofengui ningú. És el meu parer.