Sí, senyora

En el darrer FAQS de TV3 hi va ser la senyora Laura Borràs. M’he passat més d’una hora escoltant-la. Atentament. Menys que més, sabia qui era Laura Borràs i de què se l’acusava. Però gairebé no l’havia escoltat mai. Per què fer-ho? A les altures de la vida, què m’han de dir els polítics que jo no pressenti? I no ho dic pels meus coneixements, que els tinc molt curts, sinó per l’edat i els anys d’escoltar els bla-bla-bla i les lletanies de gent que, per la raó que sigui, es dedica a la política, després de molts anys de silenci jerarquitzat i encara vigilant. Vivim en un moment de descrèdit, on es confon la realitat amb la virtualitat, tal com es confon la veritat amb la mentida. I que fàcil resulta creure’s la mentida! La senyora Borràs s’ha plantat i diu que no i ho argumenta amb frases ben lligades, clares i contundents, i insta els seus detractors a veure’s al jutjat. Clar i català, sí, senyora. Pensem (en general) que els polítics hi són per enriquir-se, i qualsevol denúncia en aquest sentit cau en terra adobada. És fàcil desacreditar un polític per la via de la denúncia de frau, malversació, corrupció i ús indegut del poder, tot queda admès en una astronomia mental que ens han ficat al cap, interessadament. Com es poden posar peròs al dret de presumpció d’innocència? Com pot ser permès el càstig només amb una denúncia? Els tribunals són els únics que, almenys teòricament, poden estar per sobre dels interessos partidistes polítics. Que ells parlin.