Pares i fills amb necessitats

La setmana passada va sortir la notícia que “Una mare es planteja cedir el fill amb autisme a la DGAIA perquè no en pot assumir la cura”. El titular esfereeix qualsevol lector i obre ferides profundes i sagnants quan el lector ha viscut i viu aquesta situació. Soc pare de la Laura, que té una afectació del 96%. Des d’aquesta sensibilitat, mai apaivagada ni tranquil·la, voldríem dir a aquesta mare que no és la primera ni serà l’última de plorar, que altres pares i mares s’han mobilitzat per aconseguir recursos per a les persones diferents des del convenciment que la diferència no ha de treure cap dret, sabent que els seus fills els sobreviuran i que possiblement abans que això succeeixi se’ls hauran acabat les forces per cuidar-los. Aquesta sensibilitat i aquests valors han fruitat en un conjunt d’entitats del tercer sector que atenen aquestes persones i on pot adreçar-s’hi amb la certesa que serà ben rebuda, molt ben entesa, i amb ganes d’ajudar-la. Allà trobarà un interlocutor empàtic que l’escoltarà, pot orientar-la i potser trobar alguna sortida al seu problema. Evidentment no tot està fet, però gairebé tot el que hi ha ve de la societat civil.