Art i política cultural

Al gran muralista Josep Maria Sert –de veritable i consolidada fama internacional– se li va encarregar l’ornamentació de la sala del Consell del Palau de la Societat de Nacions a Ginebra. Va produir una sèrie d’al·legories de la guerra i la pau, el progrés de la humanitat, la justícia i el dret internacional. Irònicament, la inauguració va tenir lloc l’octubre de 1936.

I irònicament en els nostres dies, s’encarregà a Miquel Barceló la cúpula de la sala dels Drets Humans i de l’Aliança de Civilitzacions de l’ONU, que Barceló realitzà a si l’encerto l’endevino amb una mànega –com la que s’utilitza per regar els carrers– d’on sorgia pintura que regalimava estalactites, talment com les de les coves d’Artà...

Evidentment, les pintures de Josep Maria Sert reflecteixen l’ordre i l’alt nivell de cultura assolit a Europa fins l’any 1936, i les de Miquel Barceló, el caos existencial i el desori cultural sorgit de la postguerra fins al dia d’avui. Només així és assimilable el disbarat que la cúpula de Barceló sigui anomenada “la Capella Sixtina del segle XXI” pels mandarins a sou de l’art oficial dels nostres dies.