Núria Feliu

Fa uns dies que ens ha deixat i és emocionant com es palpa l’afecte i l’estimació cap a la Núria Feliu. He viscut i he vist com s’han estimat la Núria i Sants, el seu barri, la seva vila. Jo sense haver-hi nascut sempre he tingut un estret lligam amb aquest indret. Ara, però, voldria deixar palès com ha estat estimada arran d’una experiència que justament aquest mes d’agost farà deu anys vaig viure amb ella.

Fórem convidats per la Fundació Mexcat a participar a les II Setmanes de la Cultura Catalana a Guadalajara, Jalisco, Mèxic, cadascú en el seu àmbit.

Compartirem xerrades mentre esmorzàvem al menjador de l’hotel Roma, així com alguns sopars i dinars.

Ens coneixíem de molts anys, però fins aquell moment no vàrem tenir l’ocasió de conversar tranquil·lament, personalment.

Vaig assistir a tots els seus actes, recitals, lectures i poemes, on hi havia fills i nets d’exiliats catalans, que allí feren vida. De primera mà soc testimoni de la calidesa i l’afecte que despertava en el públic que omplia els recintes on actuava. El del 23 d’agost de 2012 al Salón de Cabildos, amb l’Orfeó Català de Mèxic, fou inoblidable.

Amb aquest breu escrit vull deixar constància del reconeixement de què va gaudir més enllà dels horitzons del nostre poble.