Deshumanització silenciada

He sabut que el batec del meu fill que portava dins la panxa ha deixat de bategar; segons estadístiques, com tantes dones al món ho pateixen cada dia. Era un projecte de fill desitjat i, encara que el dolor en el moment de rebre tal impactant notícia no n’hagués minvat els efectes, encara espero que el metge em miri a la cara i, malgrat no entengui quin ressò té dins del cor d’un persona, es pugui fer present el contacte en un moment tan dolorós, moment en el qual la vida del teu fill s’esvaeix.

La deshumanització existeix. Vivim en un món cada vegada més parcel·lari i menys col·lectiu. Entendre l’altre cada vegada resulta més complicat, l’escolta es fa feixuga i l’opinió de cadascú ja està sentenciada.

Ens hem acostumat a viure traspassant muralles de les quals mai ningú ens havia parlat i cada vegada costa més humanitzar el món, les ferides internes segurament s’han fet massa grans. Veig la virtut en el fet que un doctor es mostri fred davant la vida quan s’exposa cada dia al risc de perdre’n una a les seves mans, igual que la justícia mai serà per tots entesa de la mateixa manera. Però, anant al fons de la qüestió, quan un s’imagina assegut sota l’ombra d’un arbre, encara que aquest no serà el mateix per a ningú, en tots regnarà el bon repòs, un bocí d’humanitat traduïda en forma de presència. Darrere d’uns ulls, hi ha una mirada que parla i, darrere d’aquesta, una persona, un ésser amb pell, raons, sentits i sang al cor. Cal apagar l’altaveu, desaprendre el discurs après per començar a mirar i escoltar i, així, humanitzar-nos.