Adeu, Vicenç

Et recordarem sempre amb el teu posat aparentment seriós, darrere les ulleres, assegut en un extrem de la llarga taula de l’aula d’escriptura. De seguida descobrírem que aquell posat era un mig somriure que acompanyava un humor molt fi. Esperàvem expectants la valoració dels treballs d’aprenent d’escriptor que t’havíem lliurat. Tu consideraves que la teva opinió era una més, tan vàlida com la de qualsevol company de classe. Però nosaltres volíem saber la teva. Els comentaris que feies dels nostres textos eren breus, contundents, clars, sense matisos i acompanyats de silencis. En ressaltaves les coses bones, les dolentes i les millorables, emfasitzant sempre que ho eren des del teu punt de vista, des de la visió molt particular que tenies sobre el fet d’escriure. Aleshores no érem conscients que ens ho estava dient una de les millors plomes de tota una generació d’escriptors catalans.

PROFESSOR i AMIC en majúscules, et donem les gràcies per tot el que ens vas ensenyar i tot el que continuarem aprenent del teu mestratge llegint les novel·les que et sobreviuran. Seguirem escrivint sabent que no hi ha una única fórmula!