On som i on anem?

L’1-O, fa cinc anys, Espanya va donar davant del món la pitjor de les seves cares, semblant a Turquia o Rússia. El tracte donat a un poble que volia votar el seu destí va ser tan degradant, amb violència policial, empresonaments, 155, exili i repressió continuada; és un fet tan greu que hauria de marcar un abans i un després gravat en la memòria popular.

S’ha de comprendre que els que han patit més directament la repressió vegin, lliurement o forçats, que el millor és el pacte, però crec que estan equivocats. El trencament va ser tan gran que no es pot esborrar així com així el que ens van fer i continuen fent. La posició dels que van quedar-se i anar a presó és tan lloable com la dels que van decidir exiliar-se. Van ser posicions complementàries, o algú creu que hauria anat millor sense el front de l’exili que posa dia sí, dia també la justícia espanyola davant de les seves vergonyes?

Per això no estic d’acord amb el seguidisme humiliant que es veu en cada votació a Madrid en nom de la taula de diàleg, com tampoc estic d’acord amb muntatges destralers com l’esbroncada a periodistes amb preguntes incòmodes a Laura Borràs o fent-se la foto amb els que van interrompre el minut de silenci a les Rambles. I menys en moments que contrarestaven fets tan greus com el cas Pegasus, les converses denigrants del Farreras, o l’imposat silenci de la veritat sobre l’imam de Ripoll i la relació amb l’Estat. Qui imposa aquest guió? O el pacte és més estès del que sembla i l’objectiu és dividir tant l’independentisme perquè quan torni el president, ens trobi a tots enfrontats?