L’Europa de les nacions

Fa pocs dies he començat una estada estiuenca a la Bretanya. Allunyant momentàniament de l’estrès quotidià de la meva Girona, potser s’agafa una certa perspectiva. Tot i que les tecnologies ens mantenen ben comunicats, moure’s és beneficiós: ajuda a reflexionar. M’estic adonant ara del retrocés brutal de la llengua bretona enfront del francès (omnipotent aquí, no pas arreu del món!). La matança del bretó sembla inaturable. I aleshores m’ha vingut al cap el català, sotmès a la pressió dels media globalitzadors, de la immigració tancada en ella mateixa i d’alguns espanyols que menyspreen –i reprimeixen– la diversitat. La solució –comptant amb la fermesa amable dels catalans i dels qui han vingut a Catalunya amb ment oberta– ha de jugar-se en diferents fronts: des dels (a) promotors de mantincelcatala.org, o (b) qui promou festes i actes culturals que vivifiquen la cultura i la llengua, fins als (c) polítics compromesos amb la nació i (d) cadascú de nosaltres. L’Europa que volem és “la de les nacions”, no la dels estats, centralistes quasi per definició. Fins i tot les grans corporacions –de McDonald’s a Adobe– s’adonen que cal atendre la diversitat i respectar-la: en canvi, segueix havent-hi “malalts de centralisme” i d’imaginaris “imperis caducats” que volen ofegar les nacions. Demanem amb fets a la Unió Europea que aculli les nacions, siguin o no un estat. I aquest serà novament l’argument per demanar la independència, com fan també els nostres col·legues d’altres nacions europees. És un dret dels pobles.