Adeu a Jean-Luc Godard

Va plantar Agnès Varda i el carallot de JR a Visages, villages. Les seves aparicions públiques eren tan escasses que la cinefília havia après a conformar-se reconeixent-lo a l’Street View de Google.

En cercles cinèfils, corria l’acudit que les videotrucades que concedia per promocionar el seu darrer film confirmaven que l’home havia abandonat aquest pla material per esdevenir, ell mateix, cinema. I és que des d’Al final de l’escapada, el seu primer film, fins a El llibre d’imatges, l’últim, Godard ha estat un cineasta –un pensador– que mai ha deixat d’experimentar amb les possibilitats de la imatge. Al seu darrer film, d’una radicalitat formal única, hi ha tal superposició d’idees que juraria que es pot arribar a sentir la impotència del subtitulador, tirant la tovallola.

Un cineasta, doncs, inabastable; quan no l’entenem, sempre ens queda el goig d’estar contemplant un collage cinematogràfic, curull d’idees que ens superen. Per sort, ens deixa un llegat immens d’Històries del cinema.