Els de dalt i els de baix

Cada dia que passa en aquest país més conegut localment per Catalunya (tot i que n’hi ha que en diuen Espanya), s’obscureix més la seva imatge al món. I esdevé més globalment difusa. Fins que el nostre govern filoautonòmic no admeti honestament que Catalunya no existeix en el concert dels estats nació, qualsevol política, per socialment ambiciosa que es pretengui, no tindrà cap consistència nacional. Cap rellevància ni incidència positiva i transformadora en la societat que diu representar i servir. Davant d’aquesta lamentable situació que tant d’engany, mistificació i bruta propaganda genera, la ciutadania hauria d’exigir al govern que es faci reconèixer internacionalment com a estat plenament sobirà, malgrat no ser-ho encara (no vindria d’una mitja veritat més). Altrament, el poble que vulgui trencar amb el govern major de l’Estat espanyol no hauria de reconèixer nacionalment el govern menor de Catalunya. Seria un tour de force entre els de dalt (institucions polítiques i parlament) i els de baix (societat civil, organitzacions cíviques, moviments culturals...), del mateix país. En una democràcia avançada no cal dir qui s’acabaria imposant, a la llarga o a la curta: el poder del poble fent camí cap a la llibertat que només pot portar la independència. I a l’inrevés. Aquesta esdevindria la via autènticament i efectivament unilateral, en la seva intrínseca bilateralitat.