Nacionalitat, prejudicis i violència de gènere

Fa un parell de dies vam sortir de festa amb una amiga a una discoteca de Barcelona. Aquí, un noi ens va començar a parlar i nosaltres vam seguir parlant amb ell. Hi va haver un moment que el noi se’ns acostava molt i ens vam començar a sentir incòmodes. Vam anar separant-nos-en i vam deixar de parlar-hi. Al cap d’una estona va venir i ens va dir que érem “les seves ballarines de Barcelona”. Nosaltres no sabíem per què ho deia, però entre la beguda i l’ambient el vam ignorar. Ens en vam anar i al cap d’uns minuts vam tornar. El noi va tornar a acostar-se’ns i nosaltres ens vam separar de nou dient-li que ens deixés en pau, fins que va arribar un moment que ens vam sentir acorralades i li vam alçar la veu perquè no ens feia cas. El noi es va separar de nosaltres i se’n va anar dient: “Catalanes havíeu de ser!” Hem arribat al punt que s’han barrejat l’assetjament i el prejudici sobre la nacionalitat? Semblava que el tema de la violència de gènere anava millorant gràcies als moviments ciutadans, però només faltava ara que la procedència fos la cirereta del pastís.