Salut mental com a privilegi

Des de fa dos anys, visc a les meves pròpies carns tenir un familiar proper amb una malaltia mental. Moltes vegades és molt difícil enfrontar-se a alts i baixos d’eufòria i de depressió, als quals intento fer un gir moltes vegades en va. Des dels organismes públics moltes vegades deixen la feina a mitges, quan segons el seu criteri (el qual no dubto pels estudis que hauran cursat) els sembla oportú desapareixen i deleguen el seguiment del tractament a base de cites, la següent més llunyana que l’anterior, quan moltes vegades recau i es magnifica la malaltia per falta d’un seguiment més exhaustiu i de llarg termini. El tractament per mitjà d’empreses privades és molt car i per falta de recursos moltes persones no poden gaudir d’un sistema que es preocupi per la salut mental dels seus ciutadans. Demano, per tant, continuar alçant la veu per a aquelles persones que més necessiten una vida digna amb el requisit de tenir més recursos invertint per a la salut mental de tots per part d’organismes públics i abaratir els de la privada, una salut mental que s’està tornant un privilegi.